Si el camp cau, no cau només el camp.
23.02.2026
Durant uns dies es van veure per les principals ciutats, especialment a la de Madrid, agricultors amb tractors per protestar i per fer-se sentir, però sobretot per explicar alguna cosa que, segons ells, massa vegades s'oblida: que darrere del dinar de cada dia hi ha una feina que no s'apaga ni es paga com hauria de ser, una vocació que exigeix constància i un.
Sens dubte el que està en joc no només és el seu ofici, sinó el futur d'una forma de vida que senten heretada i que volen poder transmetre. “Creiem que el llegat que ens deixen els nostres avis i el que volem deixar als nostres fills no es mereixen que no lluitem”, deia un dels joves manifestants.
I ho repeteixen com qui necessita que s'entengui bé: no són aquí per inèrcia. "Molta gent es pensa que escollim el camp per obligació i no, això és vocació", insisteix José. Ho explica sense idealitzar-ho: això t'ha d'agradar perquè si no, “no aguantes estant cada dia amb els animals, siguin dies bons, siguin dies dolents”. Ho enllacen dos joves des d'una altra ferida, la de la seva generació: “Ser ramader, ser agricultor, sobretot amb les nostres edats, és una cosa que està socialment força mal vista”. Parla d'un recorregut que moltes vegades ni es contempla, fora del guió de col·legi-universitat, i de prejudicis que, diu, els persegueixen. “Hi ha molts prejudicis sobre el que significa treballar al món rural i per a res”, remarca, abans de posar nom a l'estigma que li fa més mal: “Molts diuen que els ramaders som maltractadors, que els agricultors explotem el terreny”.
Ho rebat amb allò que entén que és el nucli de la seva feina: cura i responsabilitat. “Si tota la societat pot menjar mínim tres vegades al dia és gràcies a persones com nosaltres”, afirma, i torna al gest quotidià de la seva explotació: “Cuidem amb cura les nostres cabres, mimem els nostres bens i ens enganxem unes pallisses de sol a sol perquè tothom pugui accedir a una alimentació de qualitat”. L'alimentació no apareix com un eslògan, sinó com una conseqüència directa del treball diari que, segons denuncien, cada cop se sosté amb menys marge.
“Potser el senyor Planas s'hauria de fer mirar defensar una mica més el camp espanyol i deixar de banda els tercers països”. Josep tanca amb una petició que no sona a privilegi, sinó a reconeixement: “Si us plau, volem que se'ns respecti i que se'ns doni suport i se'ns valori”. A la boca, el missatge és senzill: si el camp cau, no cau només el camp.
Jesús Domingo Martínez
|
