No només demanen caritat
26.08.2025
Dolor, ràbia, impotència. Això és gran part del que se sent en escoltar els pagesos, gairebé tots ancians, en entrevistes de ràdio i televisió, mentre lamenten la negligència en la cura de les muntanyes i els prats, coses que afavoreixen la propagació dels incendis.
Les xifres i els fets sobre el que s'està perdent ho confirmen: en els darrers trenta anys, les polítiques agrícoles han provocat la desaparició del teixit rural. Espanya lidera Europa en abandonament de les explotacions agrícoles, la renovació generacional és pràcticament inexistent i la taca dels cultius perduts s'estén per tot el país. Pobles buits, camps abandonats, bestiar sacrificat. Aquest és el paisatge d'un fracàs que avança sense control.
Mentrestant, una gran part de la societat, alguns sectors per ignorància, altres per ideologia, encara no entenen que els qui ens alimenten i gestionen la terra són un pilar estratègic per al país. La sobirania alimentària no és un eslògan romàntic; és una qüestió de supervivència. Dependre dels altres per al menjar és hipotecar el futur dels nostres fills.
La paradoxa és que molts dels líders que legislaven avui provenen de famílies que van munyir vaques, van cultivar blat o van plantar i trasplantar tomàquets. Però sembla que el poder esborra la memòria i entorpeix la consciència. Farien bé d'escoltar aquells que, enmig de l'adversitat, continuen exigint un futur digne per al camp.
El ramader que avui enterra el seu bestiar tornarà demà per criar-ne d'altres. Els prats tornaran a reverdir i la vida continuarà, encara que el reconeixement i l'ajuda arribin tard o mai. Als despatxos, però, persistirà el cinisme dels qui eviten comprometre's amb un pla real per a un sector que és, en última instància, la llavor de la supervivència de tot el país. Perquè el que està en joc no és només el futur del camp, sinó el de tota la societat. Els pagesos i ramaders no demanen caritat: exigeixen justícia i una visió d'Estat. Si els governants no entenen això, ens arrossegaran a tots al mateix foc.
Jesús Domingo Martínez
|
