Difícil primavera
24.03.2016
La difícil primavera la que espera als productors de llet
Si difícil ha estat aquest últim tardor-hivern per al sector productor de llet de vaca, el que els espera als nostres ramaders en els mesos de primavera, llevat que Brussel•les adopti mesures urgents i radicals de salvació (cosa que no va amb la seva idiosincràsia), pot ser de categoria.
Succeeix que en aquesta estació les vaques s'animen i tenen el mal costum de posar-se a produir molta més quantitat de llet de la que, pel que sembla, les empreses i el mercat poden absorbir en aquest moment. Això no impedeix, però, que se segueixin portant cisternes de Portugal i de França, o productes lactis acabats, a preus d'enderroc, d'Alemanya o Holanda.
Podria entendre que, com la natura i els humans, les vaques caminen despistades amb el canvi climàtic i amb el "fals" hivern que hem gaudit, i que, per això, també augmenten la seva producció lletera més del que seria raonablement convenient i més del que pot atendre el mercat.
Des de la fi de les quotes làcties, el 1 d'abril de 2015, fa justament un any, el caos, la llei de la selva o el "campi qui pugui" és el que més destaca al nostre infaust sector lacti. Abans, els primers compradors i les indústries es veien (¿obligats?) a recollir la llet dels ramaders que comptaven amb aquests drets de producció però, des de llavors, ja no.
Només recullen llet allà on els és més o menys rendible o on per logística els costa menys recollir. I més en una situació d'excés d'oferta de matèria primera i de llibertat total d'entrada de lactis al nostre mercat, que es contraposa a una demanda bastant apàtica. Tot just hi ha negociació entre les parts que valgui. Ells són els que fixen les condicions i totes les exigències dels lliuraments de llet. Si les acceptes, bé, i si no, t'abandonen, deixen la ruta i aquí te les componguis amb els teus vaques i la teva explotació.
És probable que hi hagi molts ramaders atrapats en aquesta incertesa que s'ha apoderat del nostre sector productor de llet i que no sàpiguen per on tirar, dubtant sobre si treure vaques i limitar-se a produir i lliurar el que els diguin, si assecar-les o sacrificar-, o si abandonar d'una vegada i per sempre una activitat que ara mateix és bastant poc agraïda.
Pesen els deutes contrets, però què es pot fer en una situació on no queda marge i conviuen malament contractes en què, d'una banda, hi ha una llet de tipus A, per dir-ne d'alguna manera, amb preus que van de 0,25 a 0,32 €/litre (enfront d'uns costos de producció d’antre 0,30-0,35 €/litre) i una altra llet de tipus B, referenciada als llet en pols, a preus d’antre 0,16-0,20 €/litre d'autèntica ruïna.
I què es pot fer quan la que augmenta en el mercat és la llet de tipus B, mentre que la de tipus A es manté congelada, "contingentada" com si seguís existint, virtualment, el règim de quotes per a produir, però ara en mans de la indústria i de la resta de compradors.
Per si algú no s'hagués assabentat, el futur del sector es juga en aquests moments i en aquestes circumstàncies tan adverses. Cal alçada de mires per dir a les clares què és el que es vol o el que es busca, i què és el que es pot fer. Si no s'adopten ja solucions rellevants per salvar bona part de les nostres ramaderies de boví de llet, és possible que, no dins de molt, no calgui ni pensar-hi perquè ja no existeixin.
Jesús Domingo
12.03.2016
|
